Posts Tagged ‘Medalla Morera’

Rosa Siré. El compromís

dimecres, desembre 24th, 2014
0 T

Rosa Siré

La Rosa va irrompre en el món de l’art gairebé de manera sobtada. Després de les experiències viscudes al París del 68 i del bagatge artístic assolit a les classes de l’Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, la seva primera exposició individual la realitzà en una de les institucions emblemàtiques de l’avantguarda espanyola d’aquells anys, el Museu d’Art Abstracte de Conca. Amb aquesta immillorable carta de presentació, la seva constància i el seu compromís l’afermaren com a una de les creadores clau de les terres de Ponent al llarg dels anys setanta i vuitanta. Ella recollí l’herència generacional i artística d’aquells que havien desvetllat la modernitat a la Lleida dels anys cinquanta i construí un llenguatge singular en el qual s’equilibraven el pensament estructurat i una dicció profundament cromàtica. Un llenguatge al qual no li va ser aliè la tercera dimensió en incorporar-hi objectes i la manipulació de materials. Les seves exposicions foren prologades per importants crítics del moment (recordem Cirici Pelllicer, Giralt-Miracle, Corredor-Matheos, el filòsof Aranguren o l’escriptor Guillem Viladot, entre altres). Però la conformació d’aquesta trajectòria no fou fàcil. A les dificultats d’un entorn local com el de Lleida se li afegiren les derivades de reivindicar la seva condició de dona artista en un món dominat pels homes, la qual cosa li va procurar no poques vegades altes dosis d’incomprensió quan no de menyspreu. Una lluita que va fer extensiva al reconeixement i dignificació de la seva professió, tot evidenciant les difícils condicions amb què es trobaven per desenvolupar l’activitat artística d’una manera professional. Un posicionament crític, de vegades excessivament vehement, que també la va convertir en una figura incòmoda per a molts.

(més…)

Ernest Ibàñez in memoriam

dimecres, mar 30th, 2011

Ara feia setmanes, molts mesos potser, que no veia l’Ernest, la qual cosa es feia estranya, ara que hi penso, en una persona tan vital com era. Les darreres vegades que ens havíem creuat havien estat força fugisseres, jo amb les preses que sempre acompanyen el fet d’anar saltant de la preparació d’una exposició a l’altra i ell, amb el somriure perenne i la mirada inquieta, preguntant-me pel futur d’un Museu, que ja no podrà veure. Malgrat que els anys no passen endebades, ell sempre havia mantingut una envejable activitat, tot i que darrerament s’havia vist minvada pels sotracs que la salut ens dona. Les visites al taller no sovintejaven tant i la seva producció pictòrica —d’una inusitada abundància en els darrers anys— es va anar aturant. Darrera anaven quedant les hores al taller, les classes a l’Escola d’Art i les planes que anava omplint al ritme de les seves experiències autoreflexives.

(més…)