Un fil sobre Xavier Gosé

La vida de Gosé és un petit misteri, encara amb moltes llacunes i territoris per descobrir. A diferència d’un bon nombre d’artistes de l’època, dels quals ens han arribat històries, confidències que ells mateixos han relatat, Gosé era extremadament discret i molts testimonis fan referència al seu precari estat de salut a partir d’un determinat moment de la seva vida a París.

Un crític del moment el recordava assegut a les terrasses d’alguns establiments del Boulevard Clichy, de la Place Pigalle, freqüentat per les meuques de luxe, “amb el carnet de notes a la mà, copsant una línia, un moviment d’anques, un vol de faldilla de la que baixava un cotxe, i que després ell inclouria en un dels seus dibuixos als que hi posarien la llegenda els redactors dels setmanaris”.

En els seus inicis, la falta de diners i, consegüentment la falta de model, li obligava acudir en aquests escenaris de luxe o tallers ambulants que li permetien, amb la seva màscara mundana, capturar el món dels snobs i la prostitució de luxe.

Per conèixer la vida de Gosé cal fer també referència a l’amistat amb Isaac Albèniz i la seva filla Laura, a la casa dels quals sempre trobarà un entorn amable on refugiar-se i suportar la malaltia que anys més tard el duria a la mort. Explicava Manolo a les seves memòries: “Una vegada, en el curs d’una meva visita, vaig trobar a ca l’Albéniz el pobre Xavier Gosé, malalt. La tuberculosi l’havia tocat i s’havia refugiat a la casa amiga. Albéniz en tenia cura amb una dolçor de sant. […]”.

Per mediació d’Albéniz, Xavier Gosé travà amistat amb els Martínez Sierra, un matrimoni d’escriptors i dramaturgs. D’aquesta nova relació amb el matrimoni Martínez Sierra en sortiria l’edició il·lustrada del llibre La feria de Neuilly, sensaciones frívolas de París de Gregorio Martínez Sierra, publicada al 1906, obra que seria traduïda al català per Santiago Rusiñol i editada a Barcelona per l’editor Antonio López l’any següent. Gosé va fer la coberta i en el seu interior va incloure quinze dibuixos i vuit làmines que acompanyaven la prosa modernista de l’autor.

 

Maria Lejárraga, esposa del Martínez Sierra, recordaria la figura de Gosé: “visitámosle varias veces en su celdilla de la calle Campagne Première (…) que estaba en orden porqué él, no sabiendo soportar la suciedad ni el desconcierto, se imponía el trabajo suplementario de arreglarla y limpiarla, pero ¡era tan pequeña y desnuda, desprovista de la más elemental comodidad.

De comer, no se hable. Como no tenía dinero para pagar modelos, y le agradaba dibujar elegantes mujeres parisienses, gastaba sus escasos francos en una taza de camomille en algún restaurante o café de gran lujo, y allí copiaba perfiles y galantes actitudes de las damas de noche que iban y venían buscando clientela. Y aquella manzanilla era tal vez lo único caliente que entrara en su cuerpo en el espacio de veinticuatro horas”.

Per causa de l’esclat del conflicte bèl·lic del 1914 i, alhora, per refer-se de la malaltia de la tuberculosis, Gosé va tornar a Lleida d’on era originaria la seva família per retrobar la seva mare, la vídua Fortunata Rovira. Cap dels remeis curatius per combatre la temible tisi pulmonar anunciats a la premsa va salvar-lo, i Gosé moria el març de 1915 amb només 38 anys de manera silenciosa.

 

Tags: , ,

Comments are closed.