Viola contra Viola

019A llarg del 2016 se celebra el centenari del naixement de José Viola Gamon, més conegut pel nom de Manuel Viola, una immillorable ocasió per fer balanç de la consideració que mereix una de les personalitats més singulars de la plàstica espanyola del segle XX. En aquesta sentit, crec que podem afirmar que Viola continua essent una gran desconegut, i no pas perquè la seva obra no estigui present en museus i col·leccions importants o la seva figura no hagi estat glosada i citada en múltiples publicacions. Però totes aquestes referències es vinculen gairebé de manera exclusiva a una etapa molt concreta de la seva trajectòria creativa, aquella vinculada al seu pas pel grup El Paso, i significada per una obra abstracta que combinava la gestualitat pictòrica amb una paleta cromàtica definida pel contrast entre llums i ombres, blancs sobre negre, que ens recorden i al·ludeixen a la mística espanyola i a la influència goiesca de les pintures negres. La iconicitat adquirida per aquest moment —que correspon segurament al moment més àlgid de la seva producció pictòrica— ha acabat per amagar altres aspectes de la seva polièdrica activitat creativa. Aquest reduccionisme s’ha vist acompanyat d’un cert menyspreu en determinats cercles crítics causat pel l’histrionisme d’algunes de les seves activitats, de reminiscències dalinianes, que conformaren la seva imatge pública la llarg dels anys setanta, envoltada per les traces del mon de la faràndula i de la premsa social de les acaballes del franquisme. La proliferació d’obres menors en el mercat artístic, d’autoria contrastada o no, no han fet sinó diluir encara més el pes de la seva aportació.

Sortosament, la insistència dels seus admiradors i dels estudiosos de la seva obra, a través d’iniciatives com la de l’exposició organitzada per la Diputació Provincial de Saragossa, comissariada per Javier Lacruz, i que es podrà veure arapñòo a la ciutat de Lleida, ens proporcionen una perspectiva d’anàlisi molt més rica i diversa, que aprofundeix en tots i cadascun dels seus múltiples registres, seguint l’estela marcada pel crític Juan Manuel Bonet quan parlava de les deu màscares que defineixen la personalitat múltiple de Viola.

40 ViolaLa primera d’elles té com a escenari la ciutat de Lleida, a la qual es va traslladar el 1923 a l’edat de 7 anys, on tramaria amistat amb els qui acabarien per ser els seus companys de primera joventut, Antoni Garcia Lamolla i Leandre Cristòfol. A l’escalf del projecte editorial de la revista Art impulsada per Enric Crous, Viola expressaria les seves inquietuds literàries i els seus primers assajos teòrics. La revista Art y la pràctica artística no serien, però, els únics aspectes destacables de l’activitat d’aquest grup de joves avantguardistes. D’entrada cal citar la seva implicació a l’Ateneu Popular de Lleida (1934-35), que impulsava cursos tècnics i de divulgació cultural per als obrers. Una actitud contestatària i combativa, que es veuria subratllada per la seva participació en el contundent i subversiu Manifest, editat el febrer de 1934 contra l’Ajuntament de Lleida i la seva gestió de la cultura i les arts.

A finals de 1934 Viola es traslladaria a Barcelona i un cop allí es convertiria en un pont d’unió entre els artistes lleidatans i la puixant avantguarda barcelonesa. Gràcies als seus contactes, l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) seria clau en el procés de projecció de les seves respectives trajectòries fora de l’àmbit lleidatà, com l’exposició de Lamolla a Madrid el 1935 o la participació de Cristòfol i Lamolla a l’exposició Logicofobista de Barcelona el 1936, on Viola, a través del manifest publicat per l’ocasió i signat conjuntament amb el crític Magí Cassanyes, apostaria pel compromís polític i social del surrealisme i la subversió de l’ordre establert com a contraposició a aquells que només defensaven un posicionament estrictament estètic de la irracionalitat i l’onirisme.

L’esclat de la guerra civil i l’exili posterior ens remeten a altres de les màscares de Viola, que afectarien les relaciones entre els companys lleidatans. Si bé tots ells es varen comprometre des d’un primer moment amb la república, ho feren des de posicionaments ideològicament distants: Crous i Viola des de les posicions del POUM, Lamolla des de la CNT i la FAI i Cristòfol des d’un prudent antifeixisme. Això, però, no fou en cap moment motiu de distanciament personal. Els episodis durant la guerra civil i la segona guerra mundial, com la visita de Viola a l’estudi de Cristòfol acompanyat de Benjamin Peret i el posterior encontre en el camp de refugiats de Argelés, o la estància de Viola en la casa de Lamolla a la població francesa de Brezolles per a refugiar-se de la persecució de la Gestapo, no farien sinó subratllar els llaços personals existents entre tots ells.

Viola exp024erimentaria en l’exili una profunda metamorfosis: Josep deixaria pas a Manuel, nom amb el qual Viola es donà a conèixer, primer com a poeta surrealista del grup parisenc “La Main à plume”, i després com a pintor al XII Salon des Surindépendants de París de 1945, per a sorpresa del seu amic Lamolla: “Nunca te he hablado de Viola. Quedarás sorprendido si te digo que actualmente es un pintor que se destaca en París. Su firma “Manuel”… se reveló en el Salon “des Surindépendants”, donde yo también exponía, como un talento de porvenir”, li comentà a Cristòfol
Un pervindre que ens parla dels Viola restants, aquells que ja tenen que veure amb el pintor que retornà a Espanya i que en paraules de Bonet fou “el autor de algunos de los mejores cuadros de nuestra posguerra”, però també amb aquell discutit personatge públic que ajudà a crear. Tots i cadascun d’aquests Viola són els que conformen i dibuixen la complexitat i riquesa d’un personatge estrafolari i rebel, d’un intel·lectual profund i lúcid, d’un pintor vitalista i espiritual, que fou testimoni i protagonista dels grans canvis que experimentà l’art i la societat del segle XX i que cal reivindicar en tota la seva dimensió.

 

Jesús Navarro

Publicat a DIS. 1 de març de 2016

Tags: , , , , , , , , , ,

Leave a Reply