Benet Rossell, l’home alfabet

Bene Rossell 2En Benet Rossell era un artista força desconegut a Lleida fins que la seva obra es va fer present com a conseqüència de l’atorgament de la Medalla Morera 1986. Aleshores, Benet rebia el màxim guardó artístic de la ciutat, després d’haver-ho fet Albert Coma Estadella i Àngel Jové. Entre els motius s’apuntava el fet que aportava el seu bagatge artístic vinculat a l’avantguarda dels anomenats catalans a París, esdevenint un dels artistes referents de l’escena artística contemporània, i alhora, pel seu arrelament atàvic a la terra, concretat en l’afecció per la Serralada del Montsec, i en la seva presència cada vegada més extensa i freqüent a Ponent.

Aleshores Lleida redescobria un artista total, inclassificable, versàtil i polièdric, responsable d’un dels universos creatius més complexos i atrevits de l’art espanyol contemporani. En aquesta primera ocasió presentava als nostres ulls una bona part de la seva obra més recent, pintures de tècnica mixta amb el protagonisme absolut del seu gest i la presència sempiterna de les seves cal·ligrafies, les benigrafies, que anunciaven un vasta cosmologia minúscula, sota el títol de micrografies, micro-opera o microteatre. En això últim Benet opinava que “en l’art, com en la vida, l’essencial no és en allò gran, allò impactant, allò espectacular, allò que es percebut tan fàcilment que ni tan sols fa falta mirar” i que era precisament en el que és micro, més proper i petit, en allò despullat de tot l’accessori, en l’expressió mínima, on es troba l’essència de les coses i on calia dirigir la mirada i el pensament. No és aliè a aquesta teoria les influències orientals que sempre foren presents en la seva obra, en aquest diàleg entre cultures oriental i mediterrània que amarava les seves idees.

Les seves primeres incursions en el món de la creació artística tenien a veure amb el teatre i la praxis cinematogràfica, llenguatges lliurats a l’expressió del moviment, de l’acció, de la vida, en definitiva. Un principi al qual hi seran fidels tota la resta de les arts que ell practicà, especialment el pinzell, en esdevenir expressió cal·ligràfica del moviment de dins cap a fora, del seu gest creador, de la seva escriptura, d’ell mateix.

IMG_1872Precisament, anys més tard, al 1996, presentava a Lleida el seu Diari residual, i en aquest ocasió descobríem també el seu vessant de mediador amb el seu entorn, amb les seves arrels, amb el testimoniatge del seu temps a través els objectes. L’ou com balla lluïa en tot el seu esplendor al pati del convent del Roser, prefigurant la seva escultura pública a la plaça de l’Escorxador, i feia presencia la seva Acta notarial (on recollia per escrit i materialment els signes i testimonis de la seva trajectòria creativa), Creu i rostoll (l’al·lusió a les seves referencies ancestrals vinculades al territori), L’home és un alfabet (amb un gran os com a signe primigeni de la seva cal·ligrafia), L’equivalent simulacre (el joc entre realitat i ficció) i Lo robatori de la tinta (una sèrie de gravats cal·ligràfics amb la irònica absència de la tinta). Instal·lacions totes que responien a una teoria, o una poètica, que se situa sempre per damunt d’allò material, que parla d’allò atàvic, arrelat, en un joc d’idees carregat d’ironies.

Després vindria el MACBA, la seva no-retrospectiva “Paral·lel”, que consagrava un creador intel·ligent, intuïtiu i total, i que concentrava en una sola peça, “Penso amb la punta del pinzell”, que ocupava l’espai central de la mostra, la seva tesi: pintar per concebre, concebre per viure. I, finalment, l’alegria de la seva participació ala Biennal de Sao Paulo.

Però de tot això en parlarem properament. Avui només puc pensar en els darrers dies, en la nostra visita al seu taller, fent una mena de mirada ampla al seu contingut, a prestatgeries plenes de quadres, a calaixeres farcides de dibuixos i gravats, a parets que mostren algunes de les seves millors obres. No puc deixar de pensar en la fragilitat de tot plegat. No fa ni un any que xerràvem i fèiem broma, amb la seva inseparable Cristina, contrapunt indispensable. Encara recordo el seu recital al Cafè de l’Escorxador amb la flauta i aquella declamació japonesa gutural, amb aquella barreja de rauxa embolcallada en una timidesa empàtica, que el distingia, que li donava llum. Des que el vaig veure amb crosses el dia que es va tornar a inaugurar l’Arbre Paer tot ha anat cap avall. Ara s’ha produït el fatal desenllaç. Avui Benet ens ha deixat. Nosaltres no podem fer res més que recordar-lo i tornar a viure’l a través de les seves obres.

Jesús Navarro

 

IMG_1762

 

Publicat al diari Segre el dilluns 22 d’agost de 2016

 

Tags:

Leave a Reply