Discurs d’agraïment del Premi ACCA 2016 al Museu

DSC07162

Bona tarda a tothom,

Amics i companys,

En primer lloc vull agrair el reconeixement de l’Associació Catalana de Crítics d’Art a l’exposició dedicada a Xavier Gosé. Em fa i ens fa una especial il·lusió aquest premi. Certament, haurà ajudat molt el fet que liderés organitzativament l’exposició el Museu Nacional d’Art de Catalunya i que tingués lloc en primera instancia a les seves sales. No obstant això, vull pensar que en aquest guardó ha pesat també, més enllà dels plantejaments curatorials compartits, el fet que el nostre museu hi hagi participat activament amb les seves col·leccions i el seus coneixements, reforçant la idea que quan podem disposar dels recursos i la infraestructura necessària, també som capaços de plantejar projectes expositius que excel·leixen.

IMG_4694És per això que, en segon lloc, vull expressar el meu agraïment al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al seu director, Pepe Serra, per acollir la proposta i organitzar aquesta exposició conjuntament amb nosaltres. La mostra ve a consolidar la llarga tasca de recerca, estudi i difusió que de l’obra de Gosé n’ha fet el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida al llarg del temps. No en va, el nostre Museu conserva el fons artístic més important a nivell internacional d’aquest creador. En aquest sentit, teníem molt clar que, més enllà de la celebració del centenari de l’artista, amb aquesta exposició calia anar més lluny i aportar nous elements per al coneixement i aprofundiment de la seva obra, com són la recuperació de la seva etapa vinculada amb la Barcelona del Quatre Gats i el conreu d’un incipient art noveau, la presència i diàleg amb les revistes més important per a les quals va treballar, la dimensió crítica i social d’algunes de les seves creacions i la seva especial relació amb el món de la moda, prefigurant el que més tard seria l’art deco. En això, doncs, donem compliment a la nostra missió com a museu i la posem en sintonia amb la línia de treball encetada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya que té per objectiu recuperar i reivindicar autors catalans de gran qualitat. Una col·laboració entre museus en la què caldrà insistir en el futur.

IMG_4691En tercer lloc, voldria reivindicar precisament el paper que juguen determinats museus, com el nostre, en el sosteniment i promoció de l’art modern i contemporani i que, sovint, resten fora del focus d’atenció dels mitjans i de les polítiques culturals del país. Aquests museus més modestos, ubicats al territori, que es mouen de manera permanent en la precarietat i la manca de recursos, han contribuït d’una manera decisiva a transformar el panorama artístic català, tot creant un teixit de públics habituals i atents a les seves respectives programacions. Museus que, a més, han suportat el pes d’investigar i difondre trajectòries i moments importants de la creació catalana, especialment d’aquella sorgida des de la perifèria, vista amb certa reticència —precisament per perifèrica— per les estructures oficials, més ben dotades econòmicament, i de les quals poques vegades en reben un cert retorn. Museus que, a la fi, tenen també responsabilitats en la patrimonialització de l’art contemporani i als que, paradoxalment, se’ls ha deixat al marge de les discussions i debats relatius a les polítiques d’adquisicions del nostre país. Sembla que ara, però, s’obren algunes possibilitats de col·laboració i que es comencen a escoltar els reclams dels qui sí valorem les virtuts de treballar aquestes aspectes en comú.

Finalment, vull agrair a la Mariangles Fondevila, a tot l’equip tècnic que ha participat en l’exposició els seus esforços, especialment a l’Anna Alcubierre i el Jordi Portell d’espai-e pel seu acurat disseny de la mostra i a Lali Almonacid per la seva gràfica. Però vull dedicar-la especialment a l’equip del nostre Museu, l’Oriol i la Txell. Un equip reduït, però incansable, que necessàriament haurà de créixer en els propers anys. El nostre museu serà centenari el 2017. Pocs són els museus d’art modern i contemporani al nostre país que tenen una història tan llarga i, alhora, tan dissortada. El museu no ha disposat mai d’una seu definitiva. Tenim ara, però, un nou projecte sobre la taula i l’oportunitat de dotar el museu d’una seu definitiva després de tant de temps. Les circumstancies, però, en especial les econòmiques, ens són adverses. Per això, necessitarem del recolzament de molts, però n’estic segur que més aviat que tard (el desig es començar les obres enguany), Lleida tindrà un museu d’art modern i contemporani que faci justícia a les col·leccions que ha conformat al llarg del temps i al treball realitzat en tots aquests anys.

Moltes gràcies.

Jesús Navarro

DSC07161

Leave a Reply