Rosa Siré. El compromís

0 T

Rosa Siré

La Rosa va irrompre en el món de l’art gairebé de manera sobtada. Després de les experiències viscudes al París del 68 i del bagatge artístic assolit a les classes de l’Escola del Cercle de Belles Arts de Lleida, la seva primera exposició individual la realitzà en una de les institucions emblemàtiques de l’avantguarda espanyola d’aquells anys, el Museu d’Art Abstracte de Conca. Amb aquesta immillorable carta de presentació, la seva constància i el seu compromís l’afermaren com a una de les creadores clau de les terres de Ponent al llarg dels anys setanta i vuitanta. Ella recollí l’herència generacional i artística d’aquells que havien desvetllat la modernitat a la Lleida dels anys cinquanta i construí un llenguatge singular en el qual s’equilibraven el pensament estructurat i una dicció profundament cromàtica. Un llenguatge al qual no li va ser aliè la tercera dimensió en incorporar-hi objectes i la manipulació de materials. Les seves exposicions foren prologades per importants crítics del moment (recordem Cirici Pelllicer, Giralt-Miracle, Corredor-Matheos, el filòsof Aranguren o l’escriptor Guillem Viladot, entre altres). Però la conformació d’aquesta trajectòria no fou fàcil. A les dificultats d’un entorn local com el de Lleida se li afegiren les derivades de reivindicar la seva condició de dona artista en un món dominat pels homes, la qual cosa li va procurar no poques vegades altes dosis d’incomprensió quan no de menyspreu. Una lluita que va fer extensiva al reconeixement i dignificació de la seva professió, tot evidenciant les difícils condicions amb què es trobaven per desenvolupar l’activitat artística d’una manera professional. Un posicionament crític, de vegades excessivament vehement, que també la va convertir en una figura incòmoda per a molts.

0 R

L’arribada de la democràcia per la qual va lluitar, aquella que l’havia de procurar un nou entorn per a la seva projecció, la situà, a ella i als artistes de la seva generació, en una posició subordinada dins el panorama artístic, que apostava aleshores gairebé amb una certa urgència per l’art més emergent i els nous mitjans alternatius. Varen passar de sobte de ser joves promeses a ser artistes “no-joves” que treballaven sobre suports tradicionals. Sense voler-ho, havien fet tard. No obstant això, varen persistir. I aquesta és una de les claus per entendre els artistes d’aquesta generació i, especialment, la Rosa: la seva tenacitat i rigor envers el seu treball. Una qualitat que es va mostrar en tota la seva dimensió en tres mostres individuals. La primera, quan va “sorprendre” el món artístic, amb l’exposició “L’altra llum” (La Caixa, 1994, Lleida). Una exposició que mostrava el grau de maduresa assolida per la seva obra, que no defugia alhora el risc i l’experimentació. La segona, la que li va retre el Museu d’Art Jaume Morera (2001) amb motiu de la concessió de la Medalla Morera. Sense deixar de banda la crítica d’unes bases del premi desfasades, la Rosa va entendre que l’exposició i la publicació que acompanyaven el premi li proporcionaven una immillorable oportunitat per fer balanç de la feina feta i posar-la a l’abast del públic en tota la seva dimensió. Malauradament, al reconeixement oficial a Lleida —que li va arribar potser massa tard— no li va seguir l’extern, especialment de les institucions de Barcelona, que sovint han negligit els creadors del “territori”. I la tercera és la mostra “Transposicions”, celebrada a l’Institut d’Estudis Ilerdencs al 2011, on refermà altre cop la seva vocació per reivindicar la recerca i l’experimentació artística.

0 R

La Rosa ens ha deixat. Resta el record de les coses viscudes amb ella, però aquestes, com passa sovint, acabaran per diluir-se amb el temps. Afortunadament resten els seus treballs i les seves obres. Ella ho va entendre així quan va facilitar que el Museu adquirís un nucli important dels seus treballs i volgué ampliar-lo, generosament, amb una donació d’obra gravada. Disposem doncs d’una excel·lent representació de la seva obra per a incorporar-la als discursos generals del Museu sobre l’art del segle XX a Lleida i per projectar la seva trajectòria al lloc que li pertoca en contextos més amplis. Aquest és el nostre compromís, que necessitarà el de molts altres.

Jesús Navarro

reproduit al Diari La Mañana (21/12/2014) i al Diari Segre (22/12/2014)

____________________

Tags: , , , ,

Leave a Reply