Notes per a una estratègia digital

Des de ja fa un temps els museus han deixat de treballar de manera exclusiva per atendre les necessitats dels visitants presencials o les dels usuaris que participen de les activitats organitzades en la seva seu. Les possibilitats que proporciona la xarxa estan donant pas a l’aparició d’un nou subjecte, el públic virtual, amb interessos comuns, però també diferenciats, del públic presencial, malgrat una mateixa persona pugui formar part de les dues tipologies. Un fenomen que no només suposa una ampliació de les formes de relació amb els públics sinó també la modificació de las ja existents, afectant fins i tot l’orientació d’algunes de les tasques tradicionals del museu vinculades amb la conservació, recerca i estudi de les seves col·leccions, i evidentment, a la difusió.

La generació específica de continguts que ajudin a preparar la visita al museu o en difonguin les seves activitats a través de les pàgines web varen ser les primeres passes realitzades en aquest nou camp de relacions. Oferir el màxim d’informació possible al voltant de la institució, la seva història i les seves col·leccions va esdevenir el principal objectiu de l’espai web 1.0, definit com un ingent arxiu d’informació a disposició dels visitants, que normalment funciona com a font complementària a la seva visita. En aquest sentit podem dir que la xarxa era concebuda com un suport més per a la difusió i esdevenia un espai complementari per a la captació de públic presencial.

En aquest inicial desenvolupament virtual del museu cal destacar aquelles iniciatives que varen col·locar l’accent en l’accessibilitat universal del museu i les seves col·leccions, posant-los a l’abast de moltes persones que mai tindran l’oportunitat de visitar-lo físicament. Dues són les principals aportacions en aquest sentit: l’accés a les col·leccions del museu a partir de bases de dades i els recorreguts virtuals i/o simulacions que reprodueixen fidelment en l’espai digital les característiques i condicions del museu físic a través d’una museografia arquitectònica virtual basada en reconstruccions 3D. Opcions totes dues que han suposat, en la major part dels casos, molts recursos humans i econòmics, prohibitius per als museus de dimensions reduïdes.

Amb l’eclosió de l’anomenada web 2.0 o web social als museus se’ls presentaven nous reptes a l’hora d’establir i desenvolupar les seves estratègies de comunicació. Malgrat la difusió del terme i del concepte, val la pena recordar, abans de continuar, els dos aspectes fonamentals que la defineixen: la possibilitat per a interactuar amb múltiples usuaris i la capacitat per a produir i coproduir lliurement continguts. És a dir, la web 2.0 s’havia de reconvertir en un espai social i per a la sociabilitat, amb implicacions fonamentals per a la democratització de la cultura (accés) i la cultura democràtica (participació).

La conversió dels webs corporatius dels museus aquest nou paradigma comunicatiu, però, no ha estat fàcil i, en molts casos, fins i tot ha estat inassolible. En primers lloc perquè encara, de manera general, les TIC no s’inclouen entre les principals prioritats de les àrees de cultura de les institucions patrimonials i dels museus en particular i, per tant, ha existit sempre una manca de recursos econòmics i humans per engegar aquesta mena d’actuacions. De fet, a Catalunya, existeix una gran quantitat de museus (generalment de dimensions petites) que encara no disposen de web autònoma ni de cap mena d’informació a Internet. Altres museus, com a alternativa, proporcionen les seves dades bàsiques en directoris generals o en el web de l’Ajuntament del seu municipi, fet, però, que limita en gran mesura la seva capacitat d’innovació i d’adaptació al nou entorn.

Un segon element a tenir en compte ha estat l’alternativa proporcionada per les xarxes socials, un dels elements més característics de la web 2.0. De fet, per a la major part dels ciutadans, dir web 2.0, és dir xarxes socials. Curiosament, l’aparició de plataformes tecnològiques horitzontals, pròpies de la tecnologia 2.0 vinculades a les xarxes socials, com els web-blogs, han permès, gràcies a que econòmicament i tècnicament són molt més sostenibles que les webs programades a mida, que, finalment, molts museus puguin disposar d’un portal web visualment atractiu i amb continguts informatius ben travats i en diferents suports, fent realitat la seva presència a internet, encara que molt cops sigui a partir d’un model electrònic que només amplia el fulletó que abans mostrava els serveis i horaris del museu i una breu ressenya del contingut de les seves col·leccions. Paradoxalment, doncs, la tecnologia 2.0 ha permès als museus més petits l’accés en condicions a la 1.0.

Però quina ha estat la realitat d’aquest espai col·laboratiu, plural, participatiu i democràtic que s’anunciava idíl·licament en relació a les possibilitats del web social? La major part de les vegades, i a falta d’una estratègia clara en la seva implementació, molts museus han utilitzat les xarxes socials com un canal multiplicador de les seves accions en el sentit tradicional de la tecnologia 1.0.[1] El seguiment realitzat a moltes d’aquestes plataformes ha permès comprovar com, efectivament, els museus utilitzen aquest mitjà fonamentalment com un altaveu per difondre l’actuació institucional, anunciar les seves activitats i promoure les seves exposicions. De manera que les xarxes socials han estat incorporades, cada cop d’una manera més massiva, a l’estratègia comunicativa i publicitària dels museus, en bona part també perquè permet arribar a molts més receptors a un cost econòmic molt baix comparat a altres dispositius de comunicació[2]. Un ús absolutament legítim com a canal de comunicació corporatiu, però que no acaba d’explotar les possibilitats de comunicació i interacció que ofereixen. I aquestes possibilitats passen necessàriament per la incorporació de l’usuari com a eix central en el discurs i acció cultural del museu a través de estratègies diferenciades en diferents àmbits d’actuació, que tot seguit apuntarem.

En primer lloc, propiciant la seva intervenció directa en les diferents plataformes en les quals s’ofereix als usuaris la possibilitat d’interactuar amb els representants de la institució; per primera vegada els museus poden establir canals directes i estables de comunicació amb els seus visitants i usuaris per copsar les seves opinions i respondre a les seves preguntes. Malauradament, però, allò que prolifera en moltes xarxes socials de caire institucional és únicament la informació corporativa, la publicitat encoberta i/o, en el millor dels casos, uns intents d’establir uns diàlegs que, en la pràctica, han acabat per esdevenir monòlegs només trencats, de tant en tant, per algun comentari solitari[3]. Podem imputar aquest relatiu fracàs a una poc desenvolupada cultura de la participació al nostre país[4] —i més quan aquesta es produeix entre persones i institucions—, però potser caldria apuntar d’una manera més decisiva a la incapacitat de la institució museística d’adaptar la seva actuació a la interacció amb els seus públics. I no només per part d’aquelles institucions que es mostren especialment molestes per la intervenció dels usuaris —especialment quan es plantegen algunes crítiques procedents dels seus seguidors—, sinó també per part d’aquelles altres que esperen una interacció que mai estimulen amb una acció comunicativa plantejada clarament en aquesta direcció. Per això, cal cercar el to i les complicitats necessàries per tal situar-se el més a prop possible dels interessos i les expectatives d’uns usuaris canviants[5] —un fenomen que ens obliga a conèixer i estar atents als canvis en la seva conformació—, facilitant al màxim la seva participació real que, insisteixo, encara té molt de camí per recórrer i que cal no imposar d’una manera artificial i impostada.

Un fet que caldria fer extensiu, en segon lloc, a la manera en què presentem les nostres publicacions i col·leccions, encara amb fórmules no ajustades al nou entorn digital i a les necessitats dels nostres usuaris. L’adaptació de les publicacions orientades fins ara a la edició en paper al nou entorn digital pot suposar per a molts museus mitjans o petits la possibilitat de superar els entrebancs que presentava la seva distribució “analògica” i arribar a un més gran nombre de persones, tot replantejant la vella discussió entre eficàcia comunicativa i ingressos econòmics. Al mateix temps, aquest nou entorn pot proporcionar variades i diverses possibilitats tecnològiques que facin molt més atractives la presentació dels diferents continguts editorials generats des del museu, un llarg camí que caldrà explorar per a treure-li els màxim rendiment al material multimèdia amb el qual es pot treballar i tenint present els diferents suports per a la seva presentació. Un àmbit de treball que connecta amb el fenomen de la cada cop més alta penetració dels dispositius mòbils com a suport preferent de les xarxes socials i la tecnologia 2.0, un fet que torna a situar al bell mig de la museografia la intervenció i participació del visitant presencial a través de dispositius ara digitals[6] i que esdevé un dels nexes d’unió entre els diferents tipus de públic (presencial i virtual).

En tercer lloc, aquesta adaptació s’haurà de traslladar també als apartats relatius a les col·leccions dels webs dels museus, organitzats encara seguint els criteris d’inventari i catalogació experta dels conservadors, en lloc d’interfícies més amigables, intel·ligibles i properes a l’usuari no expert. La publicació en línia de tota o part de les col·leccions, que resten a disposició dels usuaris per al seu comentari i/o apreciació en aquelles plataformes que ho permetin, o la seva redifusió mitjançant enllaços o itineraris és un altra de les apostes que s’estan generalitzant arreu. Certament amb diferències fonamentals entre les grans institucions, moltes de les quals permeten ja a partir de webs molt atractives visualment, la personalització d’itineraris, i les petites que tot just disposen de web. En aquest sentit, alguns museus —grans i petits[7]— han encetat aliances amb plataformes digitals universals de caire obert —com la Viquipèdia— com a un mètode alternatiu d’actuació en aquest camp, tot aprofitant la enorme capacitat divulgadora d’aquesta eina digital. La Viquipèdia n’és un excel·lent exemple de com el coneixement expert dels museus pot trobar canals privilegiats de divulgació que cal concertar i harmonitzar amb les contribucions de múltiples subjectes individuals de característiques ben diferenciades.

En aquest sentit, cal apuntar potser un dels reptes fonamentals en aquest nou paradigma digital, encara poc desenvolupat: un canvi en la cultura organitzativa dels museus que permeti i accepti de manera natural la interpel·lació directa a/i de l’usuari per a la seva col·laboració en la producció de continguts. El nou escenari dibuixat per la xarxa i les tecnologies digitals 2.0 han fet emergir, juntament amb un nou model de producció i distribució del coneixement, més obert, connectat i participatiu, l’aparició de nous agents amb veu pròpia, des de l’outsider crític i alternatiu als discursos oficials fins a l’amateur productor d’un coneixement no expert, basat en la emocionalitat, l’afectivitat i la subjectivitat.[8] Opinions a les quals no pot restar aliena una institució com el museu, que es defineix com a social. I això ens obliga també a fer un pas endavant en relació a la producció de coneixement per part del museu i la seva posta a disposició dels usuaris. Aquests han de tenir la llibertat de prendre, reutilitzar i redistribuir el contingut del museu per satisfer les seves necessitats individuals. Per això, les dades s’han de posar a disposició dels usuaris a partir de les plataformes pròpies i de terceres parts per a la seva fàcil reutilització en el projectes de tota mena, sempre respectant el reconeixement de l’autoria. Un compromís que tot museu dependent de l’administració pública hauria de complir en el moment d’establir la seva política de recerca i divulgació.

Tot plegat, estem parlant d’un conjunt d’estratègies que haurien de diluir la jerarquia del museu i situar-lo en una permanent negociació sobre la seva identitat i reputació, que depèn en part, ho vulgui o no ja la institució, dels interessos i inquietuds dels participants de las xarxes socials, i sobre la producció i distribució de diferents formes de coneixement en el nou entorn digital.

Per tant, allò que cada cop esdevé més rellevant es entendre per part dels museus que l’adopció d’eines 2.0 no transforma de manera automàtica la estratègia digital dels museus en una cultura més interactiva i participativa, sinó que poden coexistir perfectament les seves prestacions tecnològiques amb una estructura tradicional de la comunicació i unes pràctiques que persisteixen el discurs tradicional del màrqueting cultural dirigit a la captació i fidelització dels visitants i l’increment de la presència i visibilitat corporatives. Però això és essencial l’establiment, en primer lloc, d’una estratègia digital clara i transparent —i amb això vull dir accessible i consultable pels usuaris— i, en segon lloc, que contempli com a element central la supeditació d’aquesta estratègia a un canvi cultural, extensible a tota l’organització, que posi en el centre l’usuari des d’una acció més democratitzadora i horitzontal de les relacions i la producció de discursos.


[1] “Les empreses que més recorren a l’univers web 2.0 obtenen una major difusió del seus productes i serveis així com una millora en la recepció del missatge”. CELAYA, J. La empresa en la web 2.0.  Barcelona: Centro Libros PAPF, 2011, p. 32

[2] “(…) permeten a les petites i mitjanes empreses la creació d’un canal de comunicació directe amb els seus clients el cost del qual és molt baix, i obtenir un alt grau de visibilitat en la xarxa sense escometre les inversions de les grans companyies”. CELAYA, J. Op. cit. p. 33

[3] “Museos y Redes Sociales. El imperio de la comunicación teletubbie”. Blog Miradas desde la copa. http://www.comunicacionpatrimonio.net/2014/02/museos-y-redes-sociales-el-imperio-de-la-comunicacion-teletubbie/

[4] “A Espanya existeixen molt pocs usuaris actius de les noves tecnologies socials i, per tant, la famosa web 2.0 no és tan col·laborativa ni participativa com es descriu a la majoria d’articles i conferències sobre el tema. CELAYA, J. Op. cit. p.

[5] Carmemix. “Petit apunts sobre grans qüestions: ‘only comunicació? (Part 2). Blog Carmemix l’estraperlista. http://lestraperlista.wordpress.com/2013/12/08/petits-apunts-sobre-grans-questions-only-comunicacio-part-2/

[6] Granero, Ignacio. “Los Museos no ofrecen sus Redes Sociales a los visitantes (1)”. Blog La Cultura Social http://comunidad.iebschool.com/laculturasocial/2014/02/05/los-museos-no-ofrecen-sus-redes-sociaeles-a-los-visitantes1/

[7] Començant pel Museu Picasso de Barcelona, el MNAC, la Fundació Miró i acabant pel Museu de la Música i els museus situats al territori, el Museu d’Art Jaume Morera i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer .

[8] Nomenclatura adoptada de Rodríguez, Núria. “Discursos y narrativas digitales desde la perspectiva de la museología crítica”.  Museo y territorio (2011), núm. 4, pp. 14-29.  http://www.museoyterritorio.com/pdf/museoyterritorio04-2.pdf

Tags: , , ,

Leave a Reply