Museus i turisme: noves estratègies

Gràcies a la Universitat de Lleida i la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran hem pogut gaudir, durant tres dies, d’unes ponències força estimulants que s’han celebrat en el marc de la Universitat d’Estiu.

Els museus i el patrimoni en el territori. Museus i turisme: noves estratègies s’ha dut a terme els dies 2, 3 i 4 de juliol a l’Edifici Polivalent del Campus de Cap Pont, partint de la necessitat de redescobrir i recrear el discurs i les pràctiques museístiques i patrimonials a partir del context que ens assoleix. Cal que els equipaments històrics i culturals revaluïn com es mostren davant de la present crisi econòmica en la qual hi minven els recursos públics –fons d’ingrés principal dels museus públics- com també d’una manca de turistes ja tradicional a les nostres contrades. Per a superar-ho, amb aquest curs s’ha destinat un fort esforç en ensenyar als equipaments culturals i patrimonials com generar producte turístic a partir d’experiències concretes. Aquest any, la presència de representats d’institucions gironines ha estat força notable. 

La primera ponència comptà amb la aportació de Joaquim Nadal, director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, qui va fer una reflexió general amb un fort contingut històric. Al llarg de la xerrada, prengué protagonisme el paper de la Mancomunitat com un moviment institucional i cultural de creació d’estructures d’Estat i de construcció de la nostra particular identitat nacional. Per tant, partia d’una filosofia, d’un recull d’idees generals, d’una praxis en definitiva, que des de Lleida també podríem aplicar. Per començar, la seva era una interpretació de patrimoni força íntegre. Més que considerar això un defecte, pot comprendre’s com una virtut. Definir el patrimoni com  “tot allò que ha resistit al pas del temps” dota de valor certs elements que ens poden semblar a priori corrents els quals podrien perdre’s per l’efecte desgastador dels anys. Ara bé, hem de fugir del discurs monogràfic i consolidar uns museus que no vulguin explicar un element precís sinó un procés històric determinat. Això implica noves estratègies com renovar els museus –com també ho està fent la política i altres aspectes de la nostra vida quotidiana- trencant l’aïllament de cada museu, és a dir, treballar en xarxa. Un isolament intern que també ho és d’extern. Nadal s’hi ha referit mitjançant el distanciament entre una cultura popular (les tradicions) i una cultura institucionalitzada (els equipaments culturals). En definitiva, implica entendre el museu ja no com un receptacle sinó com un espai de discurs i interpretació. Tot i que la xerrada volia tractar el cas lleidatà (“Turisme i patrimoni a les terres de Lleida”) seria responsabilitat de cadascú dels assistents entendre com aplicar aquesta praxis a una realitat tant particular com la lleidatana. Pel que fa la estratègia concreta per Lleida, Nadal no en va fer gran esment.

La següent intervenció anava a càrrec de José Antonio Donaire, doctor especialista en Geografia Humana de la Universitat de Girona, que presentà les novetats del turisme actual. En primer lloc, va destacar com existeix un creixement massiu del turisme. Segons la World Tourism Organitzation (UNWTO) es preveu que a l’any 2020 hi hagi un turista per a cada cinc habitants. Això obliga als tècnics a esforçar-se per a apropar la nostra cultura a persones provinents d’una realitat cultural molt diferent a la nostra. Es fan evident llavors, unes tensions entre el resident i el turista com ha mostrat, per exemple, el documental “Bye, bye Barcelona” promogut per diferents associacions de veïns de la ciutat. Per una altra banda, davant d’aquest turisme massiu, cal controlar el “fast look”, és a dir, la visita del patrimoni de forma ràpida i incomplerta. Per això convé emprar els diferents espais culturals o patrimonials de referència de la ciutat (o nodes) amb els que s’hauria de poder articular el recorregut turístic amb l’objectiu de forjar estades llargues i duraderes. Un cop obert el torn de preguntes, un dels assistents va preguntar a José Antonio Donaire sobre com es poden adaptar ciutats com Lleida les quals disposen d’un mercat turístic quasi inexistent. Donaire va recomanar l’apropament i al treball en xarxa, tan reiterat durant les jornades, amb Barcelona i la Costa Brava. Nogensmenys també la responsabilitat és nostra, de l’àmbit local i íntim de cadascú. Caldria obrir els museus i el patrimoni, no fer-ne temples sacres ni elitistes sinó espais oberts i accessibles.

Durant la tarda, Daniel Paül, professor interí de geografia i turisme de la Universitat de Lleida, va fer un aproximament estadístic a la nostra situació turística. Gràcies a la seva aportació, varem poder identificar amb xifres els problemes que anteriorment s’havien plantejat. Per exemple, Lleida disposa d’un 3% de turistes en comparació a la resta de Catalunya si hi sumem el 2,2% que els Pirineus aportarien al percentatge.

Per a finalitzar el dia, Isabel Boj, arqueòloga i didàctica del patrimoni a la Universitat de Barcelona, ens va oferir, de manera amena i distesa, alguns consells sobre com ensenyar el patrimoni. Va destacar amb especial èmfasi la necessitat de generar empatia, de fer partícip i de no preocupar-nos tant en el què hem d’ensenyar sinó en allò que pot interessar al públic que ve a fer la visita. Més que una explicació teòrica la seva ponència fou a partir de la seva experiència més directe com a “empresària cultural” del Castell de Calafell i la Serra d’Atapuerca.

La jornada de l’endemà s’encetava amb una intervenció de Jordi Blanch, director del Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida. La primera hora inicial de la seva intervenció fou, en el meu parer, enormement desaprofitada. Durant aquest temps, varem conèixer la seva trajectòria personal i va fer un exhaustiu repàs a la vida del compositor Friedrich Händel i del pintor Vincent van Gogh a la qual, encara ara, no li trobo massa sentit. Amb molt encert afirmà que els treballadors del turisme i museus solen estar instal·lats en una zona de confort davant la qual no s’emprenen iniciatives culturals que toquin les emocions dels visitants. Pel que fa a les emocions hi estic força d’acord, ara bé, en un context de fortes retallades en les que les administracions s’hi han  d’adaptar, a vegades fent una força tasca imaginativa per portar endavant algunes activitats, potser el concepte “confort” no seria el més adequat. En tot cas hauríem de parlar de la necessitat d’encarar les activitats d’una forma renovadora. Més enllà d’aquestes apreciacions, Blanch ens va presentar les activitats en les que la Diputació hi està treballant. La més sorprenent de totes elles fou la creació d’una aplicació per a telèfons mòbils 3G la qual recomana una cançó quan el turista està davant d’un node de Lleida. Per tant, amb aquest projecte s’entremescla el paisatge rural amb una cançó determinada. Una idea que potencia el territori però no tant la ciutat i els seus equipaments i que, a més a més, no són un incentiu a visitar aquests llocs sinó, més aviat, un complement que potser poca gent acaba fent servir.

La segona intervenció matutina fou a càrrec de Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona i el Museu d’Història dels Jueus de Girona, amb el títol: “La història i els museus, usos abusos i perspectives en el turisme cultural”. A partir de la seva experiència personal, va tractar allò què cal evitar en un museu històric. La mitificació, l’anacronisme i la història lacrimògena en són alguns exemples. Per això, cal emprendre una història composada d’altres: històries de dissidència, espiritualitat, de gènere, multidisciplinària, etcètera.

Tot seguit dues intervencions van concloure el dia. La primera fou a càrrec de Alberto Cobos, director gerent de la Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel, i ens mostrà la seva experiència com a paleontòleg i la tasca científica, històrica i de dinamització cultural que està realitzant des del centre Dinópolis de Terol. La segona fou Magda Gassó qui ens mostrà els objectius de l’Agència Catalana de Patrimoni i el seu pla de màrqueting turístic en el que Lleida s’hi engloba com un mercat potencial pel turisme interior.

El darrer dia del curs, Patrick Torrent, subdirector de l’Agència Catalana de Turisme, ens va parlar de com i que vendre o promocionar turísticament al públic mitjançant el pla de turisme de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu d’aquest és presentar un model de turisme complert, més enllà de la imatge de sol i platja que Catalunya i Espanya tenen. Per tant, convé vendre l’avantguarda, la rauxa, la qualitat de vida i el teixit social i associatiu de Catalunya fent-nos servir d’un seguit d’itineraris per a descobrir un petit país amb una gran cultura. En tot aquest procés, els treballadors vinculats a la cultura han de saber presentar un discurs històric o artístic que captivi al públic més amb el cor que el cap perquè, com va dir el propi ponent: “el turista no vol ser més savi sinó més feliç”. Per a fer-ho es va defensar al torn de preguntes que no calien tants plafons, tanta lletra o, fins i tot, tant rigor. No obstant, una alternativa no hauria de ser, forçosament, incompatible amb l’altra.

La última intervenció del curs era una taula rodona sota el títol “La creació i gestió dels productes turístics des del patrimoni cultural” composada per Cristina Castellà (Centre de Romànic de la Vall de Boí), Mireia Font (Casa rural Leonardo), Jaume León (la agència de viatges Tu i Lleida) i Pep Tort (Consorci Turó de la Seu Vella). Gràcies a això, varem gaudir d’un cúmul d’experiències des de diferents àmbits –des de les cases rurals fins a les esglésies romàniques- que van servir com a síntesis d’alguns aspectes tractats al llarg del curs. Per exemple, buscar l’element que ens fa singular i promocionar-lo, canviar el nostre discurs, treballar en xarxa evitant les “capelletes” i aprendre certs aspectes que, fins ara, eren competència dels gestors econòmics i turístics.

Així es posava punt i final a un seguit d’intervencions força interessants. Ha estat un curs sobretot d’experiències directes i personals alhora de gestionar museus i serveis turístics. Des del punt de vista d’un estudiant, hauria valorat més gratament la participació de més professors de la Universitat que oferissin un marc teòric previ que un acte d’aquestes característiques requereix. Les experiències personals i la història de cadascuna de les institucions s’agraeixen però cal trobar punts d’unió amb la resta d’intervencions. En conclusió, res més que felicitar per l’acte a tots els implicats i traslladar els agraïments a tots als qui han fet possible aquesta nova trobada.

Albert Garriga Vidal

Tags: , , , , , ,

Leave a Reply