Caricatures? de NIKO

NIKO

NIKO

El dia 6 de novembre l’associació cultural Res Non Verba presenta a Lleida una exposició dedicada al dibuixant Nicolás Martínez Lage, més conegut pel sobrenom de “Niko”.  Un creador força singular, definit pels que el van arribar a conèixer com un personatge amable, irònic, bohemi i enginyós, amb una aparença estirada, a la manera hieràtica d’un Buster Keaton, i que, malauradament, resta desconegut per gran part del públic de la ciutat, encara que en el seu moment va ser força present en els cercles artístics i anomenat per bona part de les persones que poblaren i caracteritzaren la vida social de la Lleida de postguerra, molts del quals conformaren la seva personal galeria de retratats.

Nascut a la Corunya el 1899, Nicolás Martínez Lage es traslladà a viure a Lleida molt jove, allà per l’any 1920, i ben aviat esdevingué, amb les seves caricatures personals, un col·laborador gràfic habitual de la premsa local. Odontòleg de professió, però, la seva faceta creativa es desplegà amb tota la seva força al llarg dels anys 40 i 50, connectant amb una llarga tradició de dibuixants de l’humorisme gràfic espanyol. Niko participà al llarg de la seva trajectòria en nombroses exposicions de caricaturistes i fou un membre destacat de la Asociación Vanguardista Hispana de Caricaturistas Personates, creada a Madrid l’any 1954 per Luis Lasa.

És per això que el primer concepte que s’apunta en parlar de Niko és el de caricatura. Però cal anar amb compte. En el seu cas, segurament influït pel contacte directe que tingué amb els artistes de l’avantguarda local i a una rica cultural visual i intel·lectual, la caricatura es va anar despullant progressivament dels elements gràfics que subratllaven la interpretació del personatge representat en clau humorística. En aquest sentit, parlar de caricatura respecte l’obra gràfica de Niko deixa de tenir sentit a mesura que es produeix aquesta evolució.

Si la caricatura cerca ridiculitzar o satiritzar el personatge retratat mitjançant l’exageració o deformació d’algunes de les seves faccions, els seus dibuixos apuntaven cap a una altra direcció, cap a la representació de l’essencialitat del personatge a partir de la simplificació i l’economia de les formes, una operació que el va dur en alguna ocasió a solucions gairebé abstractes. Els retrats de Niko, les seves “carigrafies” —mot que ell feia servir per definir-los— cercaven capturar la realitat interior i exterior del personatge en una única imatge referencial, que va més enllà de la semblança física, per arribar a fixar la seva caracterització atemporal i definitiva. Niko apel·la a aquell substrat visual que queda del personatge en la memòria col·lectiva i que reconeixem immediatament en veure-l en els traços  mínims inventats per Niko, amb una saviesa que, com be qualificava el professor Eliseu Trenc “te alguna cosa a veure amb l’exploració màgica d’un subconscient col·lectiu i la seva plasmació gràfica”. No és estrany que aquestes carigrafies fossin definides pel propi autor com a “comprimits psicogràfics, empremtes emocionals i indelebles del personatge que perduren”.

Aquest sentit referencial mínim es revela en tota la seva plenitud quan els personatges retratats són personatges famosos que formen part de la nostra cultura visual. En aquest cas no existeixen penyores directes ni emocionals respecte al retratat: és ell davant un rostre (normalment una fotografia) que transforma màgicament en el paper. Desfilen polítics, actors, artistes, escriptors, professionals, esportistes, i un llarg etcètera de personatges que li serveixen de bases per a la seva radiografia gràfica. Bona part d’aquest col·lecció d’il·lustres personatges és precisament la que var ser donada el 1989 pels seu fills al Museu d’Art Jaume Morera i que ara, a partir d’una acurada selecció, es presenta en aquesta exposició.

Jesús Navarro

____________________

Ortega y Gasset

Ortega y Gasset

Menéndez Pidal

Menéndez Pidal

Leave a Reply