L’exposició: eina de comunicació dels Museus

Dins del marc de la Universitat d’Estiu de la UdL, els passats dies 4, 5 i 6 de juliol va tenir lloc el curs Els Museus i el Patrimoni en el territori. L’exposició: projectes, making of, activitats i avaluació, una iniciativa que sorgeix, per segon any consecutiu, de la col·laboració entre la Universitat de Lleida i la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran. Coordinat una vegada més per la doctora del Departament d’Història de l’Art i Història Social Immaculada Lorés, a qui s’ha d’agrair la seva voluntat d’aconseguir espais de treball comú entre els professionals dels Museus del nostre territori i els de la Universitat, el curs va girar al voltant de la exposició entesa com el mitjà d’expressió per excel·lència dels museus. Les sessions es van dur a terme a CaixaForum Lleida  i el curs es va desenvolupar entre un programa farcit d’intervencions de reconeguts especialistes en el tema i un interessant debat per part d’alumnat i professorat sobre la realitat actual dels museus.

La primera de les intervencions, va anar a càrrec d’Isabel Salgado, sotsdirectora de l’Àrea Cultural de l’Obra Social “la Caixa”, qui va explicar sota el títol Les exposicions del CaixaForum l’experiència i la trajectòria de la Fundació “la Caixa” en relació al seu programa d’exposicions, un programa que s’ha caracteritzat per la vocació de complementar l’oferta expositiva d’allà on s’ha implantat. En aquest sentit, Salgado va presentar les línies principals del seu model de gestió, basat en la xarxa de centres Caixaforum, per una banda, i els formats autònoms i itinerants d’Expocaixa, per l’altra. En ambdós casos, l’estratègia del Departament d’exposicions de l’Obra Social “la Caixa” s’ha basat en bastir un teixit de relacions de posicionament i aliances amb institucions internacionals, una extensa xarxa de col·laboradors externs i una política activa d’avaluació qualitativa i quantitativa dels seus projectes. Sens dubte, el model d’eficiència i rendibilitat que s’espera de l’obra social d’una entitat bancària que, en certa manera i en aquest cas, s’ha quedat gairebé en solitari degut al context sorgit de la reestructuració de les caixes al nostre país.

La següent ponència va anar a càrrec de l’arqueòleg medievalista, ponentí i mediàtic, Joan Eusebi Garcia Biosca, comissari adjunt d’algunes exposicions de gran format del Museu d’Història de Catalunya i del Fòrum 2004. A partir de la seva experiència en el muntatge expositiu, Garcia Biosca va incidir especialment en el component polític que hi ha darrera de tota gran exposició, demostrant en base a projectes concrets com la fe dels polítics en considerar-les una adient eina comunicativa i un potent transmissor de ideologia ha continuat encara intacta en els darrers anys. Aquest tema va gairebé centrar tot el seu parlament, encara que també va tractar alguns aspectes més metodològics, com la construcció del discurs expositiu, els projectes museogràfics, els processos de documentació o les dificultats que sovint sorgeixen per aconseguir préstecs internacionals.

La tarda de la primera jornada de treball va començar amb la intervenció de Mikel Asensio, professor de la Universitat Autònoma de Madrid i especialista en avaluació de Museus que va introduir a l’alumnat en aquest tema que és encara assignatura pendent en molts museus. Asensio va defensar l’avaluació, una ciència d’origen bàsicament nord-americà, com una eina al servei de l’estalvi i l’eficiència que cal entendre com una inversió i no com una despesa i que ens pot ajudar a millorar la nostra planificació i preveure i identificar problemes en tots els àmbits. Malgrat una presentació poc mesurada i digressiva (ni tan sols es va poder entrar a explicar amb profunditat les metodologies d’avaluació més comuns), el ponent però va fer entendre amb lucidesa com l’avaluació representa un imponderable obligatori per assegurar la sostenibilitat de qualsevol projecte expositiu o museu i com aquesta ciència va més enllà de l’estudi de públic i audiències (avaluar va més enllà de conèixer els nostres visitants).

Per cloure el primer dia de curs, Miguel Ángel Rodríguez i Fernando Muñoz de l’empresa de disseny museogràfic Intervento van abordar de forma certament particular el tema del disseny i producció d’exposicions en temps de crisi. Per una banda, Muñoz va basar la seva intervenció en la presentació de diversos i interessants projectes expositius dissenyats per la marca a partir de baixos pressupostos, l’actual dia a dia de les institucions museístiques. La veritat és que la suma de l’inventiva, conceptes com la flexibilitat o la lleugeresa, l’ús de materials reciclables i prefabricats o els sistemes modulars, poden donar a lloc a muntatges expositius de gran qualitat que a més són fàcils de transportar i muntar. Aquesta museografia low cost  és sens dubte una visió optimista de la crisi i una forma d’entendre com el disseny pot ser l’eina que ajudi a salvar els obstacles pressupostaris. Per altra banda, Miguel Ángel Rodríguez, especialista en la temàtica de la il·luminació en els museus, va fer un salt inesperat de discurs, tot presentant un manifest en contra dels despropòsits d’algunes de les grans infraestructures culturals d’aparador que s’han construït a Espanya en les darreres dècades (fruit de la cultura del pelotazo i bona part de pastís del deute públic que arrossega el país). Davant del dantesc panorama, Rodríguez  va defensar les polítiques culturals sostenibles basades en el veritable servei i interès públic. No cal dir que aquest canvi de registre sobre el que s’esperava del ponent, va deixar estupefacte més d’un entre el públic assistent.

La segona jornada de treball va començar amb la intervenció de Glòria Martínez (gmm/comunicació) que va parlar sobre estratègies per a la captació de visitants, una intervenció amb un contingut pretesament provocador. Certament, Martínez va defensar la introducció dels mètodes i estratègies procedents del màrqueting en el context de l’activitat museística. Certament les expressions “orientar-se al mercat”, “decisió de compra”, “construcció d’experiència per al client”, o fins i tot, el factor “WOW” espanten a qualsevol museòleg de la vella escola si abans no es defineixen amb claredat els límits que una institució de servei públic no pot traspassar. Compte, doncs, en la frontera. Ningú nega les possibilitats que poden suposar les tècniques del màrqueting per ajudar a comunicar-nos millor i de forma més eficient amb els usuaris dels nostres museus, però sense perdre de vista que si això deriva en aplicar la lògica capitalista, no oblidem bressol d’aquesta ciència comercialitzadora, en l’avaluació dels nostres objectius, ja hem begut oli (som en el lleure, però també en l’educació). L’any passat, recordeu, parlàvem de la rendibilitat social dels Museus.

La següent ponència va anar a càrrec de Montse Sampietro, també de l’Obra Social “la Caixa”, qui, partint del repàs dels projectes educatius entorn a les exposicions organitzades per l’entitat, especialment de caire artístic, va introduir a l’alumnat en el conceptes bàsics que impliquen les activitats educatives vinculades als muntatges expositius. Sampietro va defensar la tasca educativa com un espai de mediació entre l’espectador i l’obra, de forma que l’educador-mediador, mitjançant les tècniques i recursos que li són propis (diàleg, informació, materials didàctics…) pot aconseguir obrir lectures i facilitar l’accés al públic als continguts exposats. En aquest sentit, resulta molt interessant el treball dut a terme en relació a l’art contemporani, sempre sota sospita pel gran públic i veritable repte per a qualsevol servei educatiu.

La tarda de la segona jornada es va cloure amb la intervenció de Carles Fargas, de la veterana empresa Fargas-Garau SL, especialitzada en serveis museogràfics i en el muntatge expositiu. En aquest cas, a partir d’un recull d’exemples de projectes duts a terme per l’empresa, es van abordar temes eminentment pràctics i interessants en la construcció dels projectes museogràfics, com el treball amb l’espai (recorreguts i punts de vista), l’organització dels objectes, la tria de materials, els elements gràfics o la introducció d’audiovisuals. Després de la llarga ponència, es va dur a terme la visita a l’exposició Rusiñol, Monet, Gaugin, Sunyer. El paisatge a la col·lecció Thyssen, que actualment es pot visitar al CaixaForum Lleida, mostra executada per l’empresa de Fargas, qui va anar comentant i responent les preguntes que es formulaven a llarg del recorregut sobre temàtica museogràfica. Sens dubte, una bona manera de veure en directe i sobre el terreny alguns dels aspectes que anteriorment havien estat exposats. Llàstima, però, no haver pogut comptar, de la mateixa manera, amb el comissari o responsable dels continguts de l’exposició, tractant-se com era el cas d’una visita adreçada a professionals de museus.

El tercer i darrer dia de curs, dissabte al matí, va començar amb la intervenció de Julia Bertrán del Museu d’Història de Barcelona. La presentació es va centrar en l’explicació dels projectes de renovació de l’exposició permanent del conjunt arqueològic de la Plaça del Rei. Un dels principals aspectes a destacar de la intervenció va ser la rellevància que des del Museu es va donar a la recerca, entesa com un pilar fonamental sobre el qual bastir els successius discursos museogràfics. La veritat és que sovint les immediateses provoquen que aquesta fase indispensable per a qualsevol projecte expositiu es vegi reduït gairebé a la mínima expressió, quan en essència hauria de ser el veritable motor i centre de qualsevol presentació expositiva. Per altra banda, un altre dels temes d’interés tractat per Bertrán fou el de la necessitat d’establir criteris lògics i de sentit comú al disseny museogràfic, procurant evitar l’artifici per l’artifici o la sobrecàrrega d’informació.

Finalment, el curs es va cloure amb una maratoniana taula rodona, un petit curs dins del mateix curs, on sota el títol genèric d’Exposicions, diferents representants de museus i centres patrimonials de les terres de Lleida van explicar les principals característiques, febleses i oportunitats, de les seves corresponents exposicions permanents, la majoria de les quals posades en marxa recentment. Josep Ros, del Museu de Guissona-Eduard Camps va explicar la construcció de l’exposició permanent de l’edifici de la Fassina; Eva Parisé, del Museu Hidroelèctric de Cabdella, va presentar les diverses renovacions expositives d’aquest Museu inclòs dins del sistema del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; Maribel Pedrol, de l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, va parlar sobre la mostra La gent del canal, una exposició temporal de llarga durada que complementa l’exposició permanent de l’espai; Jaume Espinagosa, del Museu Comarcal de l’Urgell, va comentar el concepte de museografia mínima d’un espai que parlar per si sol com el Museu de la mecanització agrària J. Trepat de Tàrrega; i finalment, Montserrat Macià, va avaluar, amb la perspectiva que dóna el temps, el projecte museogràfic de l’exposició permanent del Museu de Lleida.

Després d’un breu debat, a dos quarts de tres de la tarda del dissabte es posava punt i final al curs amb l’esperança de repetir l’any vinent. Agraïments, doncs, al organitzadors i ànims per consolidar la iniciativa.

Oriol Bosch Bausà

Tags: , , , , ,

One Response to “L’exposició: eina de comunicació dels Museus”

  1. Un comentari molt complert i alliçonador. Felicitats pel gran esforç sintetitzador.

Leave a Reply