L’adquisició d’obra: una manera de recuperar i impulsar el nostre patrimoni

Lamolla

Fa pocs dies la premsa es feia ressò de dues rellevants notícies per al món de l’art i la cultura del nostre país. El MNAC anunciava que acabava de comprar un dibuix del pintor Joaquim Mir per valor de 40.000 €, una peça d’importància històrica i gran qualitat artística que ve a complementar l’emblemàtica obra “La catedral dels pobres” del mateix artista, que s’exhibeix també en aquest museu. I, recentment, l’Ajuntament de Lleida ha adquirit amb destí al Museu d’Art Jaume Morera una pintura de l’artista lleidatà Antoni Garcia Lamolla, “L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil”, per valor de 60.000 €, una de de les obres més importants de l’etapa surrealista del seu autor i també una de les millors manifestacions d’aquest moviment d’avantguarda al nostre país. Amb aquestes adquisicions ambdós museus recuperaven peces importants del patrimoni artístic català i enriquien les seves col·leccions al voltant de dos moments decisius de l’art del país, el modernisme i el de les avantguardes dels anys trenta respectivament. Aquestes dues operacions però han rebut un tractament diferenciat. La segona operació, a diferència de la primera que ha merescut elogis, ha estat motiu d’una certa polèmica a Lleida, en qüestionar-se la despesa i la seva oportunitat en uns moments com els que estem vivint.

Davant d’aquests fets, és lògic que ens preguntem sobre la responsabilitat de les administracions públiques en allò que es refereix al patrimoni cultural i com els ha d’afectar la crisi en la seva actuació. D’una banda, les administracions han de complir amb el precepte constitucional segons el qual entre les seves obligacions es troben la conservació y protecció del patrimoni cultural així com el seu increment, o dit d’una altra manera, l’adquisició de béns culturals. En aquest sentit, l’Ajuntament de Lleida ha merescut el reconeixement del món cultural per mantenir des de fa més de 10 anys una política activa d’adquisicions que, encara que modesta —60.000 € anuals— comparada amb la d’altres museus públics (el MNAC disposà al 2010 de 687.000 € i el MNCARS de Madrid es gastà enguany a ARCO 800.000 €), ha permès fer front a la seva responsabilitat respecte el patrimoni artístic i el suport als seus creadors a través de les respectives propostes d’adquisició, efectuades en anys alterns, pel Museu d’Art Jaume Morera i el Centre d’Art la Panera.

Amb l’esclat de la crisi, però, la major part dels museus han sofert una disminució considerable dels seus pressupostos en el context de reducció i redistribució de recursos de les administracions. Una de les funcions més afectades per la contenció de la despesa pública en els darrers anys ha estat precisament la política de compres del Museu d’Art Jaume Morera, durant els quals no ha realitzat cap adquisició. Sí que hem aconseguit algunes donacions d’obra, la del pintor Gili i Roig, a més de rebre recentment el dipòsit de la col·lecció de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, que inclou obres de Tàpies, Rafols Casamada, Hernandez Pijoan, Jaume Plensa o Antoni Muntadas.

Assabentats, però, de la sortida al mercat de l’obra de Lamolla, per la qual havien mostrat també el seu interès en adquirir-la importants museus de l’estat, com el Reina Sofía, a més d’algun col·leccionista privat, el Museu va orientar els seus esforços per tal que l’obra pugues restar a Lleida, entenent que l’obra és un referent patrimonial de primer ordre d’un dels nostres creadors més importants i que calia donar compliment a una de les prioritats bàsiques de la nostra política d’adquisicions: tenir ben representada als fons del Museu l’obra de la generació de creadors més internacional de la ciutat, connectada amb l’actualitat artística nacional i internacional.

La decisió era comprar o perdre l’obra. En el millor dels casos la peça podia anar a parar a algun museu públic de fora de Catalunya, com ja ha passat amb molta de l’obra d’aquest període de l’art català, un fet que sempre se li ha retret a les institucions museístiques catalanes. En el pitjor, a alguna col·lecció privada de l’estranger, situant l’obra altre cop fora de l’àmbit públic i fent molt difícil la seva recuperació futura. Era ara o potser mai. Així doncs, des de la direcció del museu vàrem proposar la compra de l’obra, aprofitant el desig dels propietaris que l’obra es quedés a Lleida prioritàriament, un fet que a més ha permès adquirir-la a un preu final per sota del preu de mercat i d’alguna de les ofertes que han rebut.

La decisió de l’Ajuntament, doncs, no ha estat presa d’una manera arbitrària, com això sembla deduir-se d’algunes de les critiques. Es fruit de la proposta tècnica de la direcció del Museu, raonada i meditada curosament a la vista de la seva importància i del seu cost, amb la mirada posada en el futur i en allò que ha de singularitzar i donar rellevància a les col·leccions del museu d’art de la ciutat. Entenem que els esforços actuals efectuats en la recuperació i preservació a Lleida del patrimoni artístic d’una època i d’una generació de l’art català, malgrat les dificultats actuals, ens permetran dir que Lleida sí va saber conservar-lo per als seus ciutadans i per a les generacions futures.

Jesús Navarro

publicat al diari Segre 18/08/2012

____________________

Tags: , , ,

Leave a Reply