Ernest Ibàñez in memoriam

Ara feia setmanes, molts mesos potser, que no veia l’Ernest, la qual cosa es feia estranya, ara que hi penso, en una persona tan vital com era. Les darreres vegades que ens havíem creuat havien estat força fugisseres, jo amb les preses que sempre acompanyen el fet d’anar saltant de la preparació d’una exposició a l’altra i ell, amb el somriure perenne i la mirada inquieta, preguntant-me pel futur d’un Museu, que ja no podrà veure. Malgrat que els anys no passen endebades, ell sempre havia mantingut una envejable activitat, tot i que darrerament s’havia vist minvada pels sotracs que la salut ens dona. Les visites al taller no sovintejaven tant i la seva producció pictòrica —d’una inusitada abundància en els darrers anys— es va anar aturant. Darrera anaven quedant les hores al taller, les classes a l’Escola d’Art i les planes que anava omplint al ritme de les seves experiències autoreflexives.

Tot i haver-lo conegut ja fa molts anys, vaig tindré el plaer de compartir moltes estones de diàleg intens i de conversa distesa amb motiu de la redacció d’una aproximació biogràfica que vaig publicar en el catàleg de la mostra que l’IEI li va organitzar l’any 1996 dins el cicle de “Mestres de Ponent”, i, sobretot, gràcies a la preparació de la mostra antològica que li dedicà el Museu amb motiu de la concessió de la Medalla Morera 1996. La revisió de tota una trajectòria artística ens va permetre aturar-nos i aprofundir en tot aquells moments que els records suscitaven en remenar papers i teles. Li agradava narrar el desvetllament de la seva passió per la pintura en companyia del seu amic Barberà i esmentar el mestratge rebut del que seria el seu referent artístic durant molts anys, Josep Benseny, amb qui visità París l’any 1948, la meca artística dels anys de la postguerra, lloc en el qual descobrí l’abstracció, il·luminat per la pintura de Kandisnky. Els primers papers en què assajà allò que havien copsat els seus sentits fora del nostre país els va guardar en la seva intimitat, fins que la seguretat aportada per la forta personalitat d’en Lluís Trepat en arribar a Lleida, procedent de França, l’impulsà a mostrar-los i a continuar un camí d’experimentació abstracta, que sempre va córrer, però, paral·lelament al conreu de l’obra figurativa i paisatgística. A l’escalf de les discussions al Cercle de Belles Arts, va participar de les principals fites de l’art a Lleida i formà part de les principals iniciatives artístiques del moment —el Grup 5, reunió dels artistes Manel Niubó, Ramon Fontova, Josep Barberà, Marià Gomà i el mateix Ernest Ibàñez, el Moviment Artístic del Mediterrani, l’Escola de Saragossa i el Grup Cogul, de vida efímera però revelador de les tendències informalistes que defensaven els renovadors de la plàstica lleidatana, format per Albert Coma Estadella, Àngel Jové, Jaume Minguell, Victor P. Pallarès, Albert Vives i ell mateix.

La singularitat de l’Ernest es basava, però, en el seu caràcter eclèctic, en la seva capacitat per apropiar-se  creativament de tots aquells recursos plàstics dels diferents moviments i tendències artístiques —lluny de qualsevol dogmatisme teòric— pels quals transitava la seva obra i que li permetien donar sortida a la necessitat intensa que tenia per expressar el seu propi món interior. No sempre es va entendre la seva capacitat camaleònica que passar d’una tendència a l’altra, per adoptar recursos plàstics diferents i contradictoris, que negaven l’assoliment d’un estil propi, personal, encara que bona part de la seva obra resulta inconfusible. Perquè allò que realment l’importava en relació a l’activitat plàstica no era només la pintura com a resultat, sinó, fonamentalment, l’exploració plàstica entesa com a procés de desenvolupament i de coneixença personal. La seva pintura és el testimoni material de la seva voluntat de no aturar-se en la repetició, de no insistir en allò conegut. Es tractava de l’aventura permanent de l’aprendre, d’incorporar noves manera de mirar, noves maneres de saber.

L’Ernest ens ha deixat. Resten els seus treballs i les seves obres, i resta per sempre més el record d’una persona singular en molts aspectes, d’una profunda religiositat i d’un entusiasme que s’encomanava, que va fer de l’art un element central de la seva vida.

Jesús Navarro

Tags: , , , , ,

Leave a Reply