Lamolla: l’altre centenari

L’any 2010 se celebra també el centenari del naixement d’un dels personatges més desconeguts de l’art del segle XX al nostre país: Antoni Garcia Lamolla.

Lamolla al seu estudi

Fins ara, ha estat una pràctica comuna, a l’hora d’abordar la trajectòria i obra de l’artista, referir-se gairebé amb exclusivitat a la seva obra surrealista. Però, més enllà de les importants referències, que subratllen de manera molt encertada la transcendència que assolí aquesta obra en el marc de l’avantguarda històrica, poques coses més se n’han dit. La major part del textos acaben amb breus referències al seu exili a França. Poc bagatge tenint en compte que Lamolla morí l’any 1981 i que el seu retorn normalitzat a Espanya no es produí fins a la dècada dels setanta. En aquest sentit sembla com si l’exili fos una mena de limbe temporal, mancat de qualsevol mena d’interès. Una situació que l’ha condemnat a un doble silenci: el d’aquells homes i dones que com ell varen tenir que travessar els Pirineus i emprendre una desterrament perllongat, aïllats en la distància, i el que ara, amb el pas dels anys, no hem estat capaços de trencar per mirar de recuperar amb tota normalitat una petita part de la nostra cultura, que és la dels nostre exiliats.

Si l’obra del pintor ja era prou coneguda, al menys pel que fa a l’obra surrealista realitzada a les acaballes dels anys trenta, conèixer el seu itinerari vital es revela com una experiència encisadora. Compartir el seu desvetllament per trencar els límits estrets que imposava una cultura pairal i conservadora com la de la Lleida d’aleshores a l’entrada de la modernitat,  assistir a la seva activitat vinculada amb els grans cercles artístics del país, on es barrejaven amb normalitat els noms de Miró, Dalí, Picasso, Garcia Lorca, Eluard, J.V. Foix o Sebastià Gasch, els dels seus companys Cristòfol, Crous i Viola o els d’altres artistes catalans com Esteban Francés i Remedios Varo, o la d’aquells altres que va conèixer a Madrid, Juan Ismael y Maruja Mallo, les activitats o les vetllades lúdiques i creatives d’ADLAN, les grans exposicions a Barcelona, Madrid, Tenerife o París; tot un món mític i engrescador, ple de novetats i de possibilitats, que es va veure esmicolat per l’esclat de la Guerra Civil. Lamolla, però, no defallí. Donà provés del seu compromís cívic i polític amb la llibertat en una societat immersa en un conflicte fratricida i no dubtà ni un moment en fer costat als més febles, tot posant el seu art al servei d’una societat més justa. La seva implicació amb els llibertaris a Lleida no li impedí tampoc exercir una decidida tasca en pro del salvament del patrimoni artístic, majoritàriament art sacre, de les comarques de Lleida i del veí Aragó. Ans el contrari, refermaren el seu caràcter aferrissadament independent i la forta convicció en uns valors plurals i oberts, contraris a tota mena de violència.

Lamolla davant la seva obra Carmen

Condemnat a l’exili com molts del seus compatriotes, Lamolla travessà la frontera dels Pirineus i ingressà al camp d’internament del Barcarès, i poc després va suportar les penalitats de l’ocupació alemanya de França. Un món de sofriments i de misèries que Lamolla superaria amb el pas dels anys. Instal·lat en la població francesa de Dreux, desprès de l’alliberament, Lamolla faria de la pintura el seu mitjà de vida. Fortament condicionat per la precarietat i les difícils circumstàncies, la seva trajectòria artística es desenvoluparia en diferents direccions. Tot i observar-ne una continuïtat en la seva obra surrealista —però ara amb un registre sensiblement diferent, molt més fosc i tràgic—, apareix també una obra de caràcter simbòlic, amb un marcat i dens expressionisme pictòric i gràfic, en què són molt presents la iconografia cristiana i la referència a la figura del Quixot, de gran predicament entre els intel·lectuals i artistes espanyols a l’exili. En aquesta renovada activitat no seria menys important la seva col·laboració gràfica en moltes publicacions de l’exili cultural català i espanyol, independentment de la ideologia de què eren portaveus, tot i que amb una especial predilecció per les de signe llibertari.

Però les difícils condicions de vida dels exiliats espanyols durant la postguerra a França i la certa incomprensió que causa la seva obra entre determinats cercles artístics amb què es relacionà en forcaren no només l’allunyament personal vers aquests últims, sinó que van fer que cada vegada adquireixin més importància en la seva producció el paisatge i la natura morta, arribant a ser un dels paisatgistes més reconeguts del país veí. En aquest sentit, la personalitat i trajectòria artística de Lamolla esdevenen paradigmàtiques de tota una generació, un mirall en què es reflecteixen les difícils circumstàncies que afectaren tota una generació d’artistes compromesos amb la llibertat i la lluita antifeixista, i que motivà el seu exili; una situació d’allunyament que provocà, finalment, el fet que, durant molts anys, la seva contribució fos ignorada i que les aportacions realitzades des de l’exili quedessin relegades a l’oblit.

Enguany se celebra el centenari del seu naixement, una efemèride que hauria de servir per reparar aquesta situació i incidir en la recuperació completa de la trajectòria d’un artista clau de la nostra història.

Jesús Navarro

Article publicat al diari Segre (12/10/2010)
____________________.

Tags: , , , , , , , , ,

Leave a Reply