Benet Rossell al MACBA

El passat dia 15 de juliol, l’equip de tècnics del Museu d’Art Jaume Morera en ple ens vàrem desplaçar a Barcelona per visitar l’exposició que el MACBA dedica a l’artista lleidatà Benet Rossell [Paral·lel Benet Rossell, de l’11 de juny de 2010 al 23 de gener de 2011]. Tal i com el mateix Benet ens comentà a l’entrada de la mostra, no es tracta d’una retrospectiva sinó més aviat d’una “prospectiva”, una sèrie de mostres que ens condueixen a algunes de les vessants més interessants del seu treball, però que, com tota prospecció, obvia o deixa per més endavant d’altres. Curiós constatar com, tractant-se d’una obra amb voluntat de petitesa, una retrospectiva de debò de Benet Rossell necessitaria, com a mínim, de més d’un MACBA sencer per poder-la contemplar en la seva totalitat.

El regust de boca que hom té en sortir de la mostra es bo: no hi és tot el Benet, però tot el que hi es és Benet. No sé si serà perquè el senyor Villel ara treballa a Madrid però en aquest cas tot resulta més abastable, més digerible… No cal, com en altres exposicions “Made in MACBA”, quedar-se a dormir al museu per tal de poder contemplar la mostra en la seva totalitat i no deixar-se res.

Paral·lel Benet Rossell dedica una especial atenció al treball cinematogràfic de l’artista d’Àger en solitari o al costat dels “altres” catalans a París (Miralda, Xifra i Rabascall), filmografia que esdevé una mena de fil argumental de la mostra i on destaquen (a falta de París la Cumparsita),  Miserere (1979), Rambla 24h. (1981-2009, amb  Antoni Muntadas), Paral·lel, paral·lel. L’espectacle (2009-2010) i, sobretot, Carob way (1986). Impagable el periple de Benet per Nova York vestit com els personatges d’Aki Kaurismakisi a la sèrie dels Leningrad Cowboys goes to America. Entre vídeo i vídeo, fragments variats de l’autèntic Diari Residual de l’artista: vivències, mots i llenguatges codificats a través de les seves “Benigrafies” i expressades sobre paper, tela, vinil, transparència o pel·lícula; i petites joies com ara la sèrie L’Age du Collage (1969-1970… que fa aquest treball lluny de Lleida? Al Museu ja!!!!) i alguns exemples dels seus magnífics Glaçons (1970-1973). Aneu-hi, atreviu-vos a traspassar el llindar i endinsar-vos en el genial microunivers rossellià… no hi ha pèrdua, al bell mig de la Plaça dels Àngels la mà d’en “Benet Manosgarrofes” indica el camí…

Abans de tornar cap a Lleida, una visita llampec a la Fundació Miró per veure l’exposició Partit amistós – sentiments electrònics de Pipilotti Rist, un petit recorregut pels seus vídeos emocionals, amb el característic format interdisciplinari de l’artista suïssa, veritable referència dins el món de la vídeo creació més actual. Els elements propis de la seva iconografia hi són: desestabilització, estimulació, sensualitat, pop, estètica televisiva, un cert toc d’humor i kitsch… sensacions Pipilotti, sens dubte, però mostrades d’una forma, al meu parer, excessivament grandiloqüent.

Francesc Gabarrell

____________________.

Tags: , ,

Leave a Reply